ENTREVISTA A JESÚS CARRIÓN RABASCO, economista investigador de l’Observatori del Deute Global (ODG)

Jesús Carrión Rabasco viu des de fa 15 anys a Sant Boi. És economista investigador de l’Observatori del Deute en la Globalització (ODG).

Davant el context actual de crisi econòmica, es pot parlar també d’una crisi alimentària mundial? Com afecta aquesta crisi al Nord? I al Sud?

 

La crisi alimentària mundial mai ha deixat d’existir. El que sí és cert és que en l’actual context de crisi s’ha agreujat. El Banc Mundial informa que els preus dels aliments s’han incrementat un 83% en els últims anys. El preu mig del blat a nivell mundial ha pujat un 130% i el blat un 31%. I aquests augments de preus en aliments bàsic signifiquen més fam al món al fer-se no accessibles per a milions de persones. Com bé sabem, aquesta crisi alimentària no ha aparegut del dia a la nit, tal com intenten fer-nos creure amb les teories sobre sobrepoblació al món. La realitat és molt diferent, segons dades de la FAO a l’any 2007 vam tenir collita rècord. Hi van haver suficients aliments al món per alimentar a totes i tots (la producció supera en 1,5 vegades a la demanda). Per solventar aquests problemes necessitem anar a la causa que origina la crisi dels aliments: la monopolització per part d’empreses transnacionals del sistema mundial d’aliments i per sobre de tot, per l’especulació que fan.

Per què sorgeix el concepte de Sobirania Alimentària en resposta al de Seguretat Alimentària?

La Seguretat Alimentària per la seva definició a la FAO és “quan totes les persones tenen accés físic, social i econòmic als aliments suficients, innocus i nutritius que satisfacin les seves necessitats energètiques diàries i preferències alimentàries per dur una vida sana i activa”. Aquesta definició es contraposa amb la de Sobirania Alimentaria en la forma d’aconseguir els aliments. El terme Sobirania Alimentària va ser introduït per la Via Campesina al 1996 i al 2002 va quedar definit com “el dret dels pobles, comunitats i països per definir les seves pròpies polítiques agrícoles, pesqueres, alimentàries i de la terra que siguin ecològica, social, econòmica i culturalment adient a les seves circumstàncies úniques. Això inclou el dret a l’alimentació i a produir aliments, el que significa que tots els pobles tenen dret a una alimentació sana, nutritiva i culturalment apropiada, i a la capacitat a mantenir-se a sí mateixos i a les seves societats. A la pràctica amb la Seguretat Alimentària, un país empobrit pot destinar grans extensions de terra al cultiu de soja per engreixar la ramaderia catalana. Els beneficis generats queden en mans de transnacionals i latifundistes, i la seva població passar fam, a no ser que hi hagi programes assistencialistes que aconsegueixin aliments. Amb la Sobirania Alimentària, la població disposaria de capacitat per conrear la seva terra i per tant, per generar suficient aliment per la seva subsistència.

L’agricultura intensiva es una solució a la fam al món? Es pot garantir el dret a l’alimentació? Quines són les alternatives al model actual?

Tal i com assenyala Gustavo Duch en un dels seus darrers articles, el relator especial per a l’alimentació de Nacions Unides, Oliver de Schutter afirma que “en el que es refereix a seguretat alimentària mundial, el rendiment de l’agroecologia o agricultura ecològica supera avui al de l’agricultura industrial a gran escala”. Per tant, contraposant el discurs oficialista, De Schutter proposa que “els Governs i les agències internacionals han de promoure urgentment les tècniques de cultiu ecològiques per incrementar la producció d’aliments i salvar el clima”. Per altra banda, segons un informe del Programa de Nacions Unides per al Medi Ambient, “si s’adopten majoritàriament els sistemes agroecològics, que han demostrat la seva eficàcia en la reducció de les emissions, el sector de l’agricultura podria neutralitzar la major part de les seves emissions de carboni abans del 2040 i produir aliments suficients per a una població que probablement arribarà als 9.000 milions al 2050”. Dos declaracions molt similars que deixen clar que l’agricultura intensiva no és una solució a la fam al món, i en canvi, sí que ho és l’agricultura ecològica.

Quina és la situació de Catalunya en la producció de transgènics?

La Campanya Transgènics fora! i d’altres col·lectius ens informen amb les seves demandes de que: la Generalitat de Catalunya és responsable directa de que Catalunya sigui, juntament amb l´Aragó, la regió europea amb més hectàrees de transgènics conreats. Espanya i Romania són els dos únics estats de la UE que permeten el conreu comercial de transgènics. També és responsable de la total inexistència de plans de seguiment i control, condició indispensable per a l’alliberament d’OMG (Organisme Modificat Genèticament) al medi ambient segons la pròpia legislació europea. A més, denuncien que l’existència d’agricultura transgènica en una regió hi fa impossible la existència de cap altra tipus d’agricultura. Per aquestes i d’altres raons, aquesta campanya reclama entre d’altres qüestions que Catalunya es declari Zona lliure de transgènics (com ja han fet unes 80 regions europees), per tal de garantir el dret de productores i consumidores a una agricultura i una alimentació realment lliure de transgènics i que el Govern de la Generalitat es sumi a la petició de 10 anys de moratòria per a tot tipus de conreu i experiment transgènic que ha estat elaborada per diferents col·lectius i administracions regionals europees i que serà presentada properament al Parlament europeu.

Scroll to Top