Federico Mayor Zaragoza, és l’actual president de la Fundació per una Cultura de Pau. El camí que l’ha portat fins aquí ha estat llarg i ha passat per ser rector de la Universitat de Granada, Ministre d’Educació i Ciència del Govern espanyol i director general de la UNESCO, la branca de l’ONU que s’encarrega de l’educació, la cultura i la ciència. Al llarg dels dotze anys que va estar al capdavant d’aquesta institució va tractar de posar-la al servei de la pau, la tolerància i els drets humans.
Què en pensa del paper actual que estan prenent les institucions mundials, governs i ciutadania davant d’aquest context de crisi en el que ens trobem?
És una situació d’Occident, perquè els empobrits sempre han estat en crisi. Els països enriquits del nord ja ens hem encarregat de substituir la cooperació internacional per l’explotació, mitjançant els ajustos estructurals del Banc Mundial, que ara estem patint nosaltres, i ens queixem. Èticament és una vergonya. Estem en una crisi sistèmica, no només financera. Aquest sistema en crisi va tenir una oportunitat de reaccionar positivament quan s’afonà la Unió Soviètica, ja que s’havien equivocat, perquè basant-se en la igualtat s’havien oblidat de la llibertat i, ara, nosaltres que sempre parlem de llibertat, no ens podem oblidar de la igualtat i, per tant, hem de canviar la nostra manera de ser. En canvi, els globalitzadors han deixat a part l’únic sistema que podia funcionar reforçant-lo i renovant-lo: les Nacions Unides, perquè hi estem tots i totes. I en canvi l’han substituït per sis països que manen davant dels cent noranta-vuit existents. Què és això? I després es va substituir pel G7 o el G8. Ara en són vint; igualment vivim en una plutocràcia i no en una autèntica democràcia, i això és inadmissible.
A escala mundial s’ho han carregat. Cal recordar l’acord en què es basen les Nacions Unides o els drets humans? En la igual dignitat de tots i totes, en la justícia social; es basen en la solidaritat que ha de ser intel·lectual i moral, no només de béns materials; es basa en la igualtat, la llibertat i la justícia, que és fonamental. Tot això es deixa a part i només imperen les lleis del mercat. I tot això és acceptat. Un s’adona que hem sigut fluixos a Occident en general, perquè la senyora Thatcher i el senyor Reagan ens van imposar unes pautes que s’accepten i deixen a un costat les Nacions Unides i els seus principis, i només se segueix la llei del mercat.
Avui estem en una crisi enorme a Europa pel mateix, perquè hem començat la casa per la teulada. Hem fet una unió monetària sense tenir una unió econòmica ni política, i és un disbarat. En lloc de federar-nos han fet aquest disbarat d’anar perseguint uns països perquè estaven amb dificultats (com Espanya amb la bombolla immobiliària). I en aquesta Europa dels vint-i-set, quants països realment manen? Només un: Alemanya. No pot ser.
El que estic proposant és que hi hagi democràcia. No pot ser que a Espanya hi hagi un sistema democràtic legal però no legítim, perquè quan hi ha una majoria parlamentària la veu és d’uns quants, no de tots, i la resta ens quedem fora. Els mecanismes per a una autèntica democràcia no existeixen. És imprescindible canviar la Constitució per tal que sigui una solució i no un problema, perquè tothom pugui estar inclòs. Això és el que veig com a solució.
I quin hauria de ser el paper de la ciutadania davant d’aquest context?
Fins ara hem vist com, al llarg de la història, només han manat alguns homes sobre la resta, o algunes dones, que eren més aviat homes, ja que mimetitzen la seva manera de fer. Sempre ha estat un domini absolut, tant, que hem hagut d’oferir les nostres vides. Tot això s’ha acabat, precisament perquè hi ha aquest poder ciutadà que no existia abans, i hi podem participar lliurement, ja que tenim unes tecnologies que ens permeten la participació no presencial. Això és la democràcia! És tenir en compte i escoltar les persones, la veu del poble, ja que fins ara no se’ns escolta. Jo sóc partidari d’anar a votar, jo he estat trenta-cinc anys sense votar. Però només una democràcia basada en les eleccions no té sentit, ja que ens compten però no ens tenen en compte.
Avui el poder ciutadà es pot fiançar, ja que tenim unes tecnologies que ens ho permeten. Tenim una consciència global que ens permet veure el món i ens diu “comparar és una base ètica fonamental”, ja que apreciem més el que tenim. Cal tenir en compte que mil milions de persones no tenen accés a l’aigua, mentre nosaltres la tenim a casa, potable, freda i calenta, a les piscines… També podem tenir problemes de mala nutrició o subnutrició, però no d’inanició, i hi ha trenta-cinc mil infants menors de cinc anys que moren cada dia de fam… Així apreciem més el que tenim i ens acostumem a ser solidaris, i això és fonamental. I tercera, finalment la dona, que ha estat exclosa i encara ho està, comença a estar, amb un 14% d’influència a escala mundial, en la presa de decisió femenina. Res de dones que volen ser com homes. La dona té un respecte inherent a la vida, no utilitza la força sinó la paraula, l’amor i la convicció, la conciliació. Per tant, són tres raons per veure que, en poc temps, aquest poder ciutadà es farà realitat.
Quan hi va haver la guerra del 45, el senyor Roosevelt va dir que s’havia de crear una institució semblant a la que va proposar Wilson al 1918, però on hi estiguem tots representats. Però no van dir nosaltres els governs o estats, sinó nosaltres els pobles. L’any 45 ja deien que això només ho podien arreglar els pobles. “Nosaltres els pobles hem decidit evitar als nostres fills i filles els horrors de la guerra”. Vol dir que a partir d’ara no construirem la guerra, sinó que si vols la pau… ajuda a preparar-la. Crec que estem vivint un moment molt bonic perquè en pocs anys es pot fer una gran inflexió històrica, i finalment podrà ser tota la ciutadania mundial, i no només uns quants privilegiats, la que pugui tenir a les seves mans el seu propi destí.
Davant d’aquest panorama de crisi i retallades a subvencions, estem veient com afecta particularment a les ONG, que estan tancant seus, projectes al Sud…
Això és un disbarat! Qui retalla en educació, salut, ciència… són disbarats i la ciutadania hem de dir que no, que no ho acceptem. Perquè això no ho pot fer un govern d’un partit, ja que són temes d’acord estatal. Ha de ser el conjunt de la població que digui: “aquestes són les nostres prioritats, les que volem”. Cal tenir en compte que mentre es retallen mil milions per a la recerca, es gasten vint-i-tres mil milions en el sistema financer, concretament per a Bankia, que és “La Caixa” del PP, i ho paguem tots. Això no pot ser! Aquesta situació durarà poc, ja que no només estem protestant sinó també proposant. No ens poden acusar de només fer soroll, ja que estan sortint propostes, i les propostes s’han d’escoltar i, si no les escolten, acabarem malament.
Jo dic sempre que cal saber evolucionar. No hem sabut evolucionar d’acord amb la natura, deixant de conservar valors ètics per valors borsaris. Ens resistim a canviar… I si no volen reconèixer-ho i fer l’evolució, haurem de fer la revolució. A mi no m’agrada la revolució perquè no defenso la força. A més, normalment, al començament perden les persones que es rebel·len. Per altra part no hi ha cap dubte que: o fem l’evolució o es farà la revolució, I la diferència entre l’una i l’altra és la lletra “r” de “responsabilitat”. I aquesta responsabilitat avui és molt gran, no només per al govern espanyol, sinó per a tots i totes. Això no pot ser, el món s’ha de canviar i cada cop hi estem més a prop.
Algun partit polític, davant d’aquest context de crisi, utilitza la frase “la solidaritat primer per a les persones de casa”. Què en pensa?
La solidaritat no té fronteres. He estat durant dotze anys director general de la UNESCO i allí ens diuen molt bé com ho hem de fer. Hem d’estar guiats per uns principis democràtics i la solidaritat no té fronteres, és a escala internacional. Si som ciutadania del món hem de pensar en el món. Per exemple, si a casa no hi ha fam, hem de pensar en les persones que sí que la pateixen; si a casa tenim aigua, hem de pensar en les persones que no en tenen; i amb l’energia, etc. La solidaritat està molt clara i és o ha de ser un sentiment general i, precisament, ha d’anar dirigida a qui més la necessita, està molt clar.
