Els darrers mesos s’ha confirmat el que ja sabíem: la crisi de les persones refugiades no és un episodi passatger sinó un repte estructural que cal afrontar amb recursos i polítiques perquè no es perpetuï la situació d’emergència social amb la qual es troben moltes persones refugiades, agreujada amb l’increment de les sol·licituds d’asil dels darrers anys, principalment a les grans ciutats de l’Estat.
Com reclamen organitzacions com CEAR, és necessari que el govern desenvolupi un Pla d’acció integral que doni resposta a les persones que arriben a l’Estat i que posi fi al col·lapse del sistema d’asil, on a dia d’avui s’estan produint retards en la tramitació de fins a vuit mesos que, en molts casos, tenen com a conseqüència deixar les persones sol·licitants d’asil en situació de carrer.
Aquesta situació d’emergència i col·lapse encara és més alarmant als espais fronterers, convertits en espai de mort i tragèdia. En són exemples el col·lapse de Moria, a Grècia, el principal centre d’acollida on hi ha atrapades 15.000 persones; la situació de refugiats i migrants a la frontera amb Croàcia ; les persones atrapades a les illes Chafarines i totes les persones desaparegudes al Mediterrani, com a mínim 1162 , en el seu intent d’arribar a Europa.
Com evidencia l’informe Vida en la necrofrontera, de Caminando Fronteras, les fronteres han passat de ser un espai de delimitació territorial a un espai d’execució de polítiques de mort que s’executen amb voluntat disuasòria. Més enllà de la situació de crisi humanitària i de violacions de drets humans, en la frontera occidental europea, com en d’altres fronteres del món, es fa visible com, en la imposició, control i ampliació de les fronteres, es condensa i reforça la lògica de mort i d’expoli que caracteritza el capitalisme (…) I la renúncia dels Estats a la seva obligació de garantir els drets humans.