MANIFEST DE LA FCONGD:
Portem unes setmanes del nou any i, en aquests dies han estat assassinades cinc dones a Catalunya. El 2011, al conjunt de l’estat espanyol, van ser assassinades 67 dones per les seves parelles o ex-parelles, algunes de les quals havien ja estat denunciades per les víctimes i tenien ordres d’allunyament.
La violència masclista que ha estat un fenomen invisible durant dècades, és una de les manifestacions més clares de la desigualtat, subordinació i de les relacions de poder dels homes sobre les dones. Malgrat l’esfereïdor nombre de víctimes, ni la societat ni els mitjans de comunicació no en reflecteixen ni semblen copsar-ne la gravetat. Tampoc els òrgans jurisdiccionals han actuat amb la contundència i rigor que calia esperar i que si han emprat en altre tipus de delictes similars no relacionats amb la violència masclista.
La violència contra les dones és un fenomen universal i estructural que adopta múltiples manifestacions, a més de les agressions físiques i els assassinats: assetjament sexual, discriminació, marginació, exclusió social,etcètera. Qualsevol dona, pel sol fet de ser-ho i al marge del seu credo, origen, edat, educació, etcètera, és susceptible de ser objecte d’algun tipus d’agressió o discriminació al llarg de la seva vida. Aquestes agressions poden infligir danys o sofriments d’índole física, mental o sexual, o bé amenaces de cometre aquests actes, coacció i altres formes de privació de la llibertat personal. I també poden prendre la forma d’entrebancs al desenvolupament del projecte vital i personal en el àmbit social i laboral. En alguns països aquestes agressions i limitacions tenen un recolzament legal i institucional. Cada any, la violència en la llar i en la comunitat destrueix les vides de milions de dones.
Els maltractaments són, alhora, un delicte i un problema social. La violència masclista és una gravíssima vulneració dels drets humans, constitueix un problema polític i social de primer ordre. Cal dons, tractar la violència masclista no tan sols com un problema relacionat amb el gènere sinó com una violació dels drets humans i un atemptat contra la llibertat i la dignitat de les persones.
Cal que les polítiques educatives vagin encaminades a canviar la visió masclista de la societat, doncs les normes socials i culturals que neguen a les dones la igualtat de drets amb l’home també la fan més vulnerable als maltractaments físics i psicològics, i als abusos sexuals.
Cal que els Estats garanteixin la igualtat d’oportunitats per a tots dos sexes en tots els àmbits: l’educació, l’habitatge, l’alimentació, l’ocupació i cal que se senti la seva veu en tots els nivells de l’Estat perquè les dones puguin aportar polítiques que contrarestin els abusos i combatin la discriminació.
Cal exigir del govern i dels seus representants així com de totes les institucions públiques el màxim rigor i contundència en abordar aquest tema per això des de aquí critiquem a la nova ministra de Sanitat, Serveis Socials i Igualtat, Ana Mato, que es va referir a la violència masclista com a “violència en l’entorn familiar”.
Cal exigir que l’Estat prengui mesures transversals i actuï amb duresa en el àmbit jurisdiccional, institucional, o en el medis de comunicació quan es donin casos de menys teniment, manipulació o banalització del fenomen de la violència masclista i posi tots els seus esforços en donar a la qüestió la rellevància social que té, conscienciant a la societat de la seva gravetat i establint les línies d’actuació necessàries per a la prevenció.
Prendre’s seriosament la violència contra les dones és adonar-se que no només es manifesta en terribles agressions físiques i psíquiques, sinó que també la podem trobar en debats públics, legislacions, i a la majoria d’àmbits de la vida. I és per això que les institucions públiques i els representants polítics han de ser molt clars i contundents quan es refereixen a aquest fenomen.
Actualment es reconeix que la violència contra les dones és una qüestió de Drets Humans que implica la responsabilitat de l’Estat.