Silvia Berrocal: «Nosaltres havíem patit la violència però vam dir sí a la pau i a la reconciliació»

Com és habitual, la Unitat de Cooperació, Solidaritat i Pau ha llençat en el darrer trimestre de l’any un nou número de la revista Solidària. L’entrevista que es reprodueix a continuació ocupa la secció ‘La veu del sud’ d’aquest número.

 

Entrevista a Sílvia Berrocal, defensora dels drets humans a Colòmbia. El seu fill va ser assassinat l’any 1994, a mans de les FARC, en el que es coneix com la massacre de La Chinita, una matança de 35 persones en una revetlla popular al municipi d’Apartadó.

Formes part de diverses organitzacions de base a Urabá. Pel que fa a la construcció de pau, quin paper hi juguen les dones?

Un paper molt important, perquè som les més interessades que hi hagi pau al nostre país. Perquè en un conflicte les persones assassinades són els nostres fills, néts, esposos… Per això és preocupant que ni el govern ni les FARC hagin donat prou importància al paper de les dones en el procés de pau.

Però Colòmbia s’acostuma a posar com a exemple de la incorporació de la perspectiva de gènere en el procés de pau.

L’acord de pau incorpora alguns elements, però falta molt. I en la implementació –parlo per les dones d’Urabá, i concretament d’Apartadó, que és on jo visc–, ni el govern nacional, ni departamental ni local no li han donat prou importància. Nosaltres demanem una política pública per a les dones, que ens reconegui i faci visible tota la feina que hem fet, perquè hem estat un pilar molt important per a aquest procés.

De fet, tu vas viatjar a Cuba en tres ocasions per participar en les negociacions de pau.

Va ser una experiència molt bonica. Allà vam tenir l’oportunitat de reunir-nos amb la Victoria Sandino [exguerrillera de les FARC], que s’encarregava de l’àrea de dones en el procés de pau, i vam fer les nostres aportacions. Vam demanar que les dones poguéssim continuar participant en el lideratge del procés de pau: volíem ser presents en tots els aspectes.

El teu paper va ser clau en el procés de perdó públic que van dur les FARC a La Chinita.

Van venir a demanar perdó públic per un fet victimitzant específic, la massacre de La Chinita, i va ser supremament important. De fet, van venir un 30 de setembre i el 2 d’octubre [de 2016] es va celebrar el plebiscit sobre els acords de pau. A Urabá, i al Barrio Obrero, va guanyar el “sí”. La gent va donar suport al procés, i cal saber que la gent del Barrio Obrero som víctimes directes del conflicte, perquè aquí va ser on es va produir la massacre. Va ser molt bonic: nosaltres havíem patit la violència però vam dir sí a la pau i a la reconciliació. No volíem que altres famílies patissin el que nosaltres havíem patit.

Com valores la situació en què es troba el procés de pau?

Tinc fe que aquest procés tirarà endavant, tot i les dificultats. Després de seixanta anys de guerra no és fàcil construir la pau. Hi estem treballant.

Et mantens optimista.

Molt, i no només jo, som moltes. Malgrat les dificultats, ens reunim, fem olles comunitàries, parlem del procés de pau, i parlem també de la tranquil·litat de no estar patint perquè en qualsevol moment poden venir les FARC. Ara l’amenaça la tenim amb els paramilitars. Les persones que hem participat i donat suport al procés de pau estem amenaçades. Però mentre respirem, hem de continuar lluitant.

 

You can leave a response, or trackback from your own site.