Més a fons: Dones, pau i seguretat

Com és habitual, la Unitat de Cooperació, Solidaritat i Pau ha llençat en el darrer trimestre de l’any un nou número de la revista Solidària. L’article que es reprodueix a continuació ocupa la secció ‘Més a fons’ d’aquest número.

L’agenda internacional sobre dones, pau i seguretat ha arribat, aquest 2018, a la seva majoria d’edat. Li va donar el tret de sortida una històrica resolució, la 1325, aprovada el 31 d’octubre de l’any 2000 pel Consell de Seguretat de les Nacions Unides. Va ser, en paraules de Carmen Magallón, presidenta de la secció espanyola de la Lliga Internacional de Dones per la Pau i la Llibertat, “el primer cop que una resolució abordava la situació de les dones en els conflictes armats i els processos de pau com una qüestió d’importància per a la pau internacional”.

Segons expliquen des de Nacions Unides, la Resolució 1325 es basa en quatre pilars: el paper de les dones en la prevenció dels conflictes; la seva participació en la consolidació de la pau; la protecció dels drets de les dones durant i després dels conflictes, i les seves necessitats especials en el moment de la repatriació i el reassentament, així com en la rehabilitació, la reintegració i la reconstrucció després dels conflictes. En definitiva, el text reconeix tant els impactes específics de gènere dels conflictes armats com el paper que juguen les dones en la construcció de la pau.

En un article publicat amb motiu del 15è aniversari d’aquesta resolució, la María Villellas, també activista de la Lliga Internacional de Dones per la Pau i la Llibertat (WILPF, per les seves sigles en anglès) i investigadora de l’Escola de Cultura de Pau de la Universitat Autònoma de Barcelona (entrevistada a la secció “La veu del nord” d’aquest número), apunta que no és fins a la dècada dels noranta quan es comença a reconèixer una llarga tradició de dones que han treballat per la pau i la seguretat internacionals.

En aquesta tradició destaca de manera simbòlica una reunió de mil tres-centes dones, representants d’unes cent cinquanta associacions i procedents de dotze països, celebrada l’any 1915 a la Haia. En el context de la Primera Guerra Mundial les dones van desafiar l’oposició de governs i opinions públiques enfrontades, i van superar els obstacles generats pel conflicte armat per aconseguir trobar-se i parlar de pau. D’aquell congrés en sorgiria, pocs anys després, la WILPF, organització que gairebé un segle més tard treballaria intensament per impulsar l’aprovació de la Resolució 1325.

Des de l’any 2000, el Consell de Seguretat ha aprovat set resolucions més que, juntament amb la 1325, conformen l’agenda internacional sobre dones, pau i seguretat. Segons expliquen des de les Nacions Unides aquestes resolucions es poden agrupar en dues grans línies: una que se centra a impulsar i promoure la participació efectiva de les dones en l’establiment i la consolidació de la pau, i una altra que està específicament enfocada cap a l’abordatge de la violència sexual en contextos de conflictes armats. Pel que fa a aquesta última va aprovar-se, al 2008, una primera resolució, la 1820, que reconeix que l’ús de la violència sexual com a tàctica de guerra pot constituir una amenaça per la pau i la seguretat internacionals. La violació i altres formes de violència sexual no poden ser considerades com a efectes col·laterals i inevitables dels conflictes armats, sinó que poden ser crims de guerra, crims de lesa humanitat o actes constitutius de genocidi.

Algunes dades d’ONU Dones, l’organització de les Nacions Unides dedicada a la promoció de la igualtat de gènere i l’empoderament de les dones, reflecteixen el llarg camí que queda encara per recórrer en la implementació de l’agenda internacional sobre dones, pau i seguretat. Així, per exemple, en els principals processos de pau desenvolupats entre 1990 i 2017 les dones només van representar un 2% de les persones mediadores, un 5% de testimonis i persones signatàries, i un 8% de les persones negociadores. I només tres dels onze acords de pau signats durant el 2017 han incorporat una perspectiva de gènere.

La violència sexual en situacions de conflicte armat continua sent una realitat terrible, una realitat que enguany ha saltat a l’agenda mediàtica amb la concessió del Premi Nobel de la Pau 2018 a dues veus valentes: les de Nadia Murad i Denis Mukwege. Murad, segrestada per l’Estat Islàmic l’any 2014 i convertida en esclava sexual, ha esdevingut una activista i defensora dels drets humans, i ha contribuït a donar a conèixer al món la situació que pateix la comunitat yazidita. Mukwege, per la seva banda, és ginecòleg i cirurgià, fundador de l’Hospital Panzi, situat a l’est de la República Democràtica del Congo, un territori devastat per la guerra. Amb la seva feina ha ajudat a retornar la salut i l’esperança a nombroses supervivents de violència sexual.

A Libèria, les dones es van mobilitzar per la pau durant el període electoral de 2011. Fotografia: UNMIL.

You can leave a response, or trackback from your own site.