En el marc del darrer Barrejant, celebrat entre el 3 i el 7 d’octubre de 2018, la Unitat de Cooperació, Solidaritat i Pau va llençar un nou número de la revista Solidària. L’entrevista que es reprodueix a continuació ocupa la secció ‘La veu del sud’ d’aquest número.
Entrevista a Valdênia Paulino, advocada i activista brasilera que treballa a les zones més empobrides del país, especialment a São Paulo.
La distribució territorial de les nostres ciutats sovint expressa moltes altres desigualtats. Com és aquesta realitat al Brasil?
Els latifundis rurals i urbans sempre han estat sota el domini de l’oligarquia brasilera. En l’àmbit rural l’últim informe de la Comissió Pastoral de la Terra recull que al 2017 van ser assassinats setanta-un líders socials, treballadors i treballadores del camp, en el marc de conflictes per la terra. Pel que fa a São Paulo, centre econòmic del país, més de vint-i-quatre mil persones viuen al carrer. Segons l’Institut Brasiler de Geografia i Estadística, la ciutat té cent trenta mil famílies sense habitatge i dos-cents noranta immobles desocupats. Davant d’aquesta situació, els poders públics han optat per una política higienista, de neteja social, i per la criminalització dels moviments de lluita per l’accés a la terra i a l’habitatge.
A més, quan es parla de territori cal abordar l’accés als serveis públics. A les ciutats, els millors serveis estan concentrats als barris de major poder econòmic i al centre. Els barris més allunyats no disposen de xarxa de clavegueram ni d’un bon accés al transport públic, serveis de salut especialitzats, universitats i serveis culturals com el cinema o el teatre. En seguretat pública, el tractament oficial és la discriminació: per als barris rics els serveis són de qualitat; per als pobres, l’ús de la violència és la norma.
Has vist i has viscut l’impacte de les desigualtats des que eres una nena.
Qui creix en barris pobres aprèn aviat a lluitar per la vida. Els governants, amb rares excepcions, acostumen a tractar les persones que no tenen poder econòmic com si no tinguessin drets o fossin menys humanes. I l’única alternativa a aquest tractament és l’organització popular.
Quins són els principals problemes que es viuen a les perifèries del Brasil?
La manca d’accés a drets fonamentals porta moltes persones a sobreviure com poden. Hi ha qui es dirigeix cap a l’ocupació informal i precària, qui practica activitats criminals (principalment tràfic de drogues), qui viu com a captaire o qui treballa durant llargues jornades, amb salari indigne i sense temps per participar en les lluites socials. La desigualtat socioeconòmica, la manca de drets i la disseminació de la violència física i simbòlica a través dels mitjans de comunicació fomenten el genocidi de la joventut negra que viu en situació de pobresa al país. Cada any són executats més de trenta mil joves al Brasil, dels quals més del 70% són negres. La por, la desconfiança i la mort sempre estan molt a prop.
Tot i això, també experimentem la resistència del jovent, que a través de les expressions culturals de les perifèries, com el hip-hop, la capoeira, la dansa, la música o el teatre, es manifesten i protesten contra el sistema de mort alimentat per les autoritats públiques i per l’elit brasilera.
Com connecten les desigualtats existents dins d’una mateixa ciutat amb el context global de desigualtats entre països rics i empobrits?
La desigualtat mai no havia estat tan globalitzada com en les últimes dècades. El centre de la connexió és el sistema capitalista neoliberal que, per sostenir-se, ha d’assegurar l’explotació de treballadors i treballadores i la concentració de recursos econòmics, mitjançant la defensa de l’estat mínim. El poder econòmic està en mans de bancs i grans corporacions, amb seus als països rics. És d’allà d’on surten els mandats polítics i econòmics per a agents de confiança que es troben en les institucions públiques i privades dels països pobres. La lògica del sistema dominant funciona de la mateixa manera dins de les nacions i entre països rics i pobres: existeix una absurda concentració de riquesa i poder en mans d’una petita minoria, i això és molt perillós i nociu per a tota la humanitat.
La teva tasca de defensa dels drets humans se centra en fer efectius drets formalment reconeguts.
Entre la llei i la seva aplicació hi ha una distància molt gran. Nombroses recerques científiques mostren com els règims democràtics, principalment en els països pobres, no asseguren la igualtat en l’àmbit material dels drets. El punt central d’aquest desajust és la maleïda herència dels règims esclavistes i les dictadures, la perpetuació de les oligarquies, l’aliança de part dels segments religiosos amb agents del poder, i el domini del gran capital en els espais polítics. Però agrego a aquesta llista la timidesa en el posicionament de persones i col·lectius que viuen en els països anomenats del primer món amb relació a la gent que es troba en situació de pobresa i marginació, tant en els seus països com en els del sud global.
Brasil ha viscut en els últims anys un context polític convuls. Quin ha estat l’impacte per a les polítiques de reducció de les desigualtats?
Des del cop legislatiu i judicial que va tenir com a resultat l’impeachment de la presidenta Dilma Rousseff, el país només ha fet que retrocedir en el camp dels drets i les polítiques socials. És cert que durant els gairebé quatre mandats del Partit dels Treballadors no hi havia hagut canvis estructurals (reforma política, tributària o agrària, democratització dels mitjans de comunicació, etc). Però cal reconèixer que el Brasil havia superat l’epidèmia de la fam i reduït dràsticament la pobresa extrema. També havia avançat en l’accés a l’educació i la salut, en el reconeixement de les comunitats tradicionals indígenes i quilomboles, i en els drets laborals de les treballadores de la llar i els petits treballadors rurals, així com contra el treball infantil i esclau.
Després del cop, el president en exercici, amb el suport del Congrés, va aconseguir aprovar la congelació durant vint anys dels pressupostos destinats a les polítiques de salut, educació, habitatge, etc. També va impulsar una reforma laboral amb què s’han eliminat drets i s’ha debilitat la força dels sindicats. En l’àmbit de la seguretat, la violència policial, les persecucions i les presons il·legals han augmentat significativament. La presó del president Lula és el cas més contundent de violència institucional.
